Elisabeth Strout, Els germans Burgess.

"I llavors la Helen va sentir, amb la calor que l'envaïa a onades impetuoses i la llum que xisclava a la piscina d'un blau resplendent, una profunda indiferència. Aquella pèrdua (perquè no parar atenció a l'escalfor del sol, a la bugamvílea, era una pèrdua, com també ho era deixar que aquell matí es disolgués en un simple esperar que en Jim tornés del golf), aquella pèrdua era prou important per sentir, tot seguit, una cosa semblant a l'angoixa, que després es va tornar a posar al seu lloc: la indiferència. Però havia fet mal; la Helen es va moure al seient, va encreuar els turmells; un breu espasme mental la va portar a veure's en una residència, els seus fills, ja grans, visitant-la amb una sol·licitud tensa, i ella dient "què ràpid que va tot" - referint-se a la vida, per descomptat - i veient l'expressió de compassió a les seves cares mentre esperaven que passés l'estona per poder marxar, que la seva vida urgent els estirava. No voldran estar amb mi, pensava la Helen, mentre aquell moment que sentia tan real li martellejava el cap per dins. No ho havia pensat mai, allò."

Elisabeth Strout, Els germans Burgess. Traducció de Marta Pera Cucurull, Edicions de 1984, Barcelona, 2013